Amics de la Universitat Pública

El miratge de la guineu

La il·lusió del coneixement, el plaer i l’estímul de saber (sapere aude), l’estima pel treball intel·lectual ben fet, haurien de caracteritzar la motivació del professor i investigador en tota circumstància, i a l’àmbit superior de la universitat encara més. És evident que l’objectiu final del ‘PDI’ ha de consistir en ensenyar estudiants (amb interaccions enriquidores) i investigar alhora, formar estudiants i contribuïr a augmentar la quantitat de coneixements científics existents: mitjançant la mateixa docència, la recerca básica i aplicada, la innovació, o la hibridació amb empreses tot perseguint objectius comercials, etc.

Vet aquí que la base no és comptar només amb persones amb la capacitat de transmetre i manegar dades objectives –i fins i tot rendibles–, sinò també, i sobre tot, comptar amb persones amb l’habilitat de reconduir cap a terceres parts –joves, majoritàriament– les ganes d’entendre, l’intenció d’aprendre, la necessitat d’instruir-se en l’esperit científic, la compulsió personal pel progrés de la raó comuna, de la ciència i de la societat.

Especialment a la universitat, la garantia de la dignitat atorgada al protagonista d’aquesta història, el professor o ‘PDI’, és indispensable per a copsar aquestes metes. Es requereixen unes “condicions de contorn” mínimes, fonamentals, àdhuc ètiques, sense les quals la funció universitària/recercaire queda mutilada.

A la universitat pública, en aquest sentit, els responsables o conductors semblen afàsics i inoperants. A la nostra universitat pública, els adminisitradors institucionals –quan més alta la jeraquia, més virulenta la manca– menyspreuen els professors universitaris anorreant-los en una confusió de categories inconnexes, asistemàtiques, anàrquiques, sobreexplotades, moltes alegals, quasi be totes infraremunerades, i moltes vegades dins una plètora d’entrebancs insalvables (exigència de publicacions, imposició de sexennis, etc.), i adornant l’entorn amb culs-de-sac abusius que fan irrisori qualsevol itinerari dit de “promoció”. Alerta, això és la norma entre el professorat, el clima que regna (amb excepcions). Encara més greu. El procès sembla empitjorar dia a dia; cada dia que passa resulta més alarment la manca de criteris, programes, objectius académics i científics, etc., hipotèticament proveïbles per les “autoritats” universitàries catalanes i espanyoles. Llevat, és clar, del que tothom veu, una obervança generalitzada i tàcita, escampada urbi et orbi: el seguiment del carril neoliberal –ni bo ni dolent– del sistema polític imperant, és dir, una via axamfranada i molt trillada que no demana cap afany de la barretina: consisteix en “dejarse llevar”…

Quins són els definidors actuals de la docència i la recerca? Com s’han de relacionar una amb l’altra? Hi ha la formulació d’un desideratum explícit, públic, en aquest sentit, per part dels nostres “conductors” o polítics? Fins i tot, delimitant docéncia, i delimitant recerca (que ja és molt delimitar), quin seria el seu objectiu respectiu? On són totes aquestes coses, si us plau? Llavors, d’on surten les exigències absurdes de l’excel·lència, la prepotència de les agències d’acreditació, les coloraines frívoles A, B, C, D…? (si la UPC vol fer diners com a divisa, llavors el joc de paraules més eloqüent ve de l’italià, i el proposo com a lema: «chi à è, e chi non à non è»)

Anem a jugar amb vocabulari tòxic: Com pot un “empleat” assolir els objectius de la “empresa” envers els seu “clients”, si no disposa d’una llista de finalitats expressada, palesa? Com és que algú s’atreveix a avaluar la tasca d’aquests infeliços?

Reflexions que faig perque algu pugui reproduïr-les, potser, algun cop, a la única plataforma de debat, i teòricament de decisió, de la nostra universitat que encara queda, el Claustre. Dic “teòricament” perque ja se sap que la “governança” pròpia del corrent actual universitari és fruit, també, de les retallades. En aquest cas, mentals. En comptes d’aplanar un xic la piràmide de decisions universitàries i fer-la en tot cas més rica en coordinacions i relacions internes, donc no: la llei, el contexte, l’opinió dels mitjans (manipulada), etc. han optat per aguditzar aquesta piramide, s’ha triat afilar-la, estirar cap amunt la punxa, deixar el vèrtex de decisions molt alt i en poques places superiors (en posicions polítiques hegemòniques inquietants, perque –s’ha dit– mai no declaren objectius, i a més, sovint, estafen a Hisenda); és a dir, tot plegat, s’afila el cim de l’organigrama de les decisions que afecten a la “revolució del coneixement”. Però no com s’afilarien les pupiles afinades de la llesta guineu, sino com s’estiren, ai, les orelles de l’ase.

José Manuel de la Puente

Print Friendly

No se han encontrado comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Recibe noticias del blog por correo electrónico

Introduce tu correo electrónico para recibir notificaciones de nuevas entradas el blog .

Videos

Defensem la dignitat del professorat