Amics de la Universitat Pública

Respuesta a nuestro anuncio a la UPC

El pasado día 20 de Octubre de 2014 dimos el paso de dar a conocer nuestra asociación a toda la comunidad UPC. Agradecemos la atención que nos han prestado, tanto a los que se han inscrito en la asociación, como a los que se han apuntado al boletín de noticias, así como a los que nos han escrito pidiendo más información.

Para publicar esta entrada hemos pedido permiso a los autores de los textos que aparecen en la misma. Recibimos el permiso de Jesús Carrera: «Podéis poner mi nombre (creo que el hecho de que uno de los artífices del sistema de evaluación actual se desmarque de él puede dar más fuerza al debate)». También hemos recibido el permiso explícito del profesor Francesc Robusté.

Porque el mismo día 20 por la tarde recibimos un email de Francesc Robusté, Catedràtic de Transport en la ETS d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (UPC), donde respondía amablemente a nuestra comunicación-anuncio.

Reproducimos aquí su breve mensaje inicial:

Teniu raó quant a que és difícil avaluar persones reduint tot a un sistema de punts…. És molt més complex… hi ha molts matisos, escales de grisos…. Hi ha moltes dimensions, però definida una dimensió convé avaluar fins on s’assoleix en aquella dimensió (de forma quantitativa o qualitativa), penalitzar a qui no assoleix un llindar mínim i incentivar a qui assoleix més… També es difícil avaluar el coneixement dels estudiants sobre una matèria però els aprovem o suspenem (aquesta es la gran decisió; la resta són matisos) basats en una mostra de poques proves…
Perfecte defensar la Universitat pública i el coneixement (i no la mercantilització de l’educació superior) però cal defensar també la qualitat i la recerca, sinó convertirem la Universitat en una extensió de l’ensenyament de secundària i batxillerat i deixarem de “crear” coneixement per a només “transmetre-ho” (amb el time-lag d’un parell de decennis)…. O tornarem als debats erudits sobre el sexe dels àngels…. Jo m’he educat a la millor Universitat pública del món (la Universitat de Califòrnia a Berkeley) i els principis d’excel·lència són clars i bastant estandarditzats a nivell internacional….
El dia que una universitat (del país que sigui) que participi dels principis fundacionals d’Amical Universitària (alguns els comparteixo, l’anar en contra de l’excel·lència i de la recerca, no) sigui tant reconeguda com UC Berkeley a nivell internacional, demanaré donar-me d’alta de l’associació

Y al día siguiente recibimos otra respuesta de Jesús Carrera:

Me preocupa que se plantee como una dicotomia (Jesús se refiere aquí a las dos opiniones, la nuestra y la expresada por Francesc). Renunciar a cualquier tipo de evaluación es incompatible con un servicio público y, peor, optar por la «desexcelencia» conduce al aburguesamiento. Otra cosa es reconocer que, para el momento presente,  el sistema actual de evaluación es malo, rematadamente malo. Favorece la «desexcelencia» y, por pasiva, desanima el servicio público.
Concluyo, pues, invitandoos a que os arremangueis y trabajéis, juntos, por un sistema de evaluación más justo, más matizado y más proactivo, que reconozca como positivas todas las actividades que contribuyen a que la universidad preste el servicio que pensamos debe prestar.

La respuesta de Amical Universitaria a Ferran Robusté fue la siguiente:

Saludos, Francesc.
El mensaje que hemos enviado a toda la comunidad es intencionadamente corto para que sea fácil de leer. No se puede juzgar nuestra actividad ni nuestros objetivos por ese corto mensaje. Por esa razón escribimos en un blog nuestros análisis y nuestras propuestas.
Si quieres informarte sobre los fines de la asociación te dirigimos a la siguiente página de nuestro blog donde se explican:
http://opinioupc.wordpress.com/2014/05/12/objetivos-y-fines-de-amical-universitaria/
Sobre el tema de la evaluación, te remito a que leas nuestro análisis del actual sistema de evaluación del profesorado. Te incluyo los enlaces a continuación:
http://opinioupc.wordpress.com/2014/06/10/el-origen-del-sistema-de-evaluacion-del-profesorado-asi-empezo-todo/
http://opinioupc.wordpress.com/2014/06/16/la-deriva-del-sistema-de-evaluacion-del-profesorado-la-primera-modificacion/
http://opinioupc.wordpress.com/2014/09/29/el-sistema-de-evaluacion-dejarlo-todo-atado-y-bien-atado/
En esos artículos podrás leer nuestro análisis sobre cómo el sistema actual de evaluación del profesorado es contradictorio en su planteamiento inicial, ilegalmente retroactivo, minusvalora la docencia respecto de la investigación, incentiva el cortoplacismo en la investigación y reconvierte al colectivo PDI en agentes comerciales de la UPC.
Es absurdo que se evalúe la eficiencia docente de un profesorado al que no se le da formación en ese ámbito (el ICE no cumple ni de lejos ese objetivo). No digamos ya la evaluación en investigación, donde la única formación que recibimos es un programa de doctorado totalmente prescindible. Echamos en falta un programa de formación contínua para el PDI en capacidades docentes e investigadoras. No se puede comparar nuestra evaluación con la de los alumnos. A los alumnos los evaluamos después de impartirles una materia y explicársela a conciencia y evaluamos el grado de comprensión y asimilación de esa materia. Aunque hay quien piensa que dar clase lo puede hacer cualquiera «que sepa leer y escribir» (frase fantástica, para los anales de la UPC, pronunciada por un ex-miembro del equipo rectoral), y que, por tanto, no es necesario formarnos en técnicas docentes, a nosotros -no obstante- se nos evalúa en algo (docencia) sobre lo que no hemos recibido formación previa, por lo tanto el resultado de esa evaluación es absolutamente irrelevante. Y sucede algo parecido en lo que se refiere a investigación. En realidad, lo que se evalúa es nuestra productividad como obreros de una fábrica, no se nos evalúa en calidad, sino en cantidad.
No se dónde has leído que no defendamos la investigación. Es un espejismo. Tal como puede leerse en nuestro mensaje, consideramos que la investigación es distinguible de la docencia, pero tiene que repercutir positivamente en ella. Cuando la investigación repercute negativamente en la docencia, entonces la ecuación falla. Actualmente estamos en un extremo donde la docencia se minusvalora y únicamente importa la investigación. Y consideramos que eso se tiene que revertir hacia una mayor equidad de ambos polos. Docencia e investigación tienen que colaborar, no competir. Aunque son roles diferentes.
Respecto de la calidad, ¿qué significa calidad? La calidad tiene muchos perfiles, muchos aspectos. Y la calidad no se consigue evaluando al personal docente o investigador. ¿Es calidad conseguir atraer 18000 euros a la UPC como exige el sistema de avaluación del PDI? ¿Es calidad escribir artículos con mínimas modificaciones para aumentar el número de publicaciones en un índice de matriz claramente comercial -Reuters- ? ¿Es calidad poner el nombre de alguien como autor que no ha participado en el trabajo ni en la redacción? (Un ex-vicerrector de la UPC solía hacerlo, siendo él mismo el «fantasma») ¿Es calidad -o ruido- generar cantidades ingentes de artículos de investigación irrelevantes que quedan enterrados bajo toneladas de números de revista que nadie lee? ¿Es calidad dar clases a los alumnos sin ni siquiera preparárselas antes? ¿Es calidad atender mal a los alumnos? Eso es a lo que hemos llegado. Consideramos que el método actual lo que ha hecho, precisamente, ha sido degradar la calidad de la universidad bajo un disfraz de seriedad y formalismo, apoyado por unas cuantas fórmulas y mediciones estandarizadas.
Respecto del concepto de excelencia estandarizado, creemos que ese es justamente el problema. No se puede estandarizar un concepto difuso y mal definido cuando hay realidades tan distintas como España (Cataluña) y los EEUU. Ni la sociedad ni la economía ni la industria se parecen, es imposible estandarizar eso. Lo único que busca esa estandarización es crear un mercado de competencia entre universidades a nivel internacional, olvidando a los estudiantes locales y dejándolos en la cuneta, para competir, para captar los estudiantes estrella internacionales. Nosotros, y en eso opinamos al contrario que tú, estamos en contra de este concepto-tópico de excelencia. Estamos a favor del ‘movimiento de la desexcelencia’ (Véase la ‘Carta de la Desexcelencia’) y apoyamos el juramento quasi hipocrático que proponen. Te adjunto el enlace:
http://opinioupc.wordpress.com/2014/09/22/adhesion-a-la-carta-de-la-desexcelencia/
Tenemos nuestras reservas sobre calificar a tal o cual universidad como la mejor del mundo. Seguramente, en comparación, la UPC sea mejor que Berkeley, porque nosotros hacemos casi las mismas cosas con un presupuesto raquítico y a coste cero, y aún así las hacemos. Ya nos gustaría ver lo que podría hacer la UPC con el presupuesto de Berkeley, y en el contexto socioeconómico y legislativo de Berkeley. Lo que no hay entre las primeras universidades del mundo es ninguna universidad con los principios de la UPC.
Como comentario final, sí creemos que las maneras y los métodos en la universidad deben cambiar. Se están utilizando métodos anticuados de docencia (recordemos, para nosotros docencia e investigación van juntos en colaboración y no en competencia «desleal») que no se han adaptado a los tiempos. Y se está centrando la investigación en la cantidad sin tener en cuenta la relevancia de los resultados, promocionando el cortoplacismo (cada dos años) y la publicación de resultados intermedios parciales sin la suficiente solidez y tomando como baremo de la calidad una medida puramente bibliográfica (el llamado índice de impacto) que no está pensada para eso. Pero para conseguir esa adaptación, en lugar de evaluar y castigar a los ‘malos’ sin antes darles formación ni ponerles objetivos concretos y realizables, hay que dar formación y dedicar tiempo a pensar y generar los nuevos métodos que sí se adecúen a los tiempos y que realmente redunden en una mejora de la calidad. El sistema de evaluación, por su parte, en un contexto universitario (y más en el nuestro), no puede ser nunca punitivo sino un mecanismo de mejora: si se detecta que alguien tiene una carencia, en lugar de castigarle hay que proporcionarle las herramientas para corregir esa carencia.
Si esta respuesta te hace cambiar de opinión estaríamos encantados de recibirte como asociado en Amical Universitària.

Y ésta fue nuestra respuesta a Jesús:

Estimado Jesús:
Respecto del tema de la evaluación, a mi me gustaría que cuando un funcionario de Hacienda me impone una multa yo pudiera puntuarle al salir y darle mala nota. No es cierto que la evaluación sea una condición de los servicios públicos. El control lo es, no la evaluación. Y menos la evaluación punitiva, que es lo que aquí estamos sufriendo. Lo que necesitamos en la universidad es menos evaluación y más formación contínua, y que nos dejen hacer con tranquilidad nuestro trabajo. Porque nuestro trabajo necesita de paz y tranqulidad para que la cabeza funcione, ya que es una labor intelectual. No necesitamos tener una espada de damocles encima amenazando cortarnos en dos. Así, con este ambiente, es imposible desarrollar una buena tarea docente e investigadora.
Respecto al concepto de la desexcelencia, me gustaría que leyeras nuestra entrada en el blog de amical para entender el alcance del movimiento al que nos hemos adherido:
http://opinioupc.wordpress.com/2014/09/22/adhesion-a-la-carta-de-la-desexcelencia/
Tomo prestado un extracto del artículo: “Lejos de querer significar un llamamiento a la mediocridad o la pereza, la desexcelencia invita a preocuparse por la calidad real y efectiva del trabajo en la universidad”. La desexcelencia se quiere apartar de estas medidas de puntos que dicen buscar la calidad pero que en realidad, como nosotros mismos podemos ver, consiguen lo contrario. La desexcelencia busca el compromiso personal e individual por ese objetivo que es la calidad. Creo que si te lees al completo el artículo entenderás el movimiento.
Consideramos que el sistema de evaluación actual está roto hasta el punto de no ser parcheable, hay que tirarlo a la basura entero y comenzar de cero. En eso parece que coincidimos contigo. No nos vemos impelidos por trabajar en un sistema de evaluación, pues consideramos que no es necesario. Además, no nos pagan por ello; ya hay unas personas que se encargan de esas tareas, y cobran bien por ello. Sí consideramos necesario, en cambio, un programa de formación contínua del profesorado, donde se nos provea de herramientas para poder desarrollar nuestra labor de manera adecuada. Claro que eso debería venir acompañado de una financiación adecuada. En el contexto actual de recortes incoherentes y de inversión en conceptos inadecuados se hace absolutamente imposible llevarlo a cabo.
Te invitamos a formar parte de esta asociación para luchar desde este rincón por una universidad mejor. También te invitamos, si quieres, a escribir algún artículo en nuestro blog, que está abierto a todo aquel que tenga algo que decir y lo quiera expresar. Estaríamos encantados de recibirte como asociado en Amical Universitària.

Finalmente, Francesc Robusté nos envió una respuesta mucho más detallada que reproducimos a continuación:

Benvolguts Amical Universitària,
Ja em faig gran i comparteixo moltes de les actituds que mostreu: desexcel.lència (com el “moviment slow” en la mobilitat, el menjar, el sexe tàntric…. com a resposta pendular i reacció visceral al “time is money” i a la velocitat i l’energia en tot), fer les coses bé i amb calma, desenvolupar la saviesa interior dels monjos medievals o budistes, tranquil·litat i bons aliments, ajudar a ser millors professors i ajudar a formar millor als estudiants i als professionals del demà…
Però crec que aquest canvi d’orientació té risc quan encara no tenim encarrilat l’orientació de l’excel·lència a la UPC (fins fa poc, més d’1/3 del PDI a temps complet de la UPC assolia menys de 3 PAR), quan podria interpretar-se com “excusa” per justificar actituds passives o infantils (en el sentit de “formar bones persones” més que demanar a professionals que responguin de forma professional a les responsabilitats raonables que se’ls encomani) i quan aquest “moviment” no és encara adoptat per altres universitats considerades “excel·lents” (cadascú que entengui el que vulgui per excel·lència… com deia Raimon “tu ja m’entens”).
Teniu raó quant a que és difícil avaluar persones reduint tot a un sistema de punts…. És molt més complex… hi ha molts matisos, escales de grisos…. Hi ha moltes dimensions, però definida una dimensió convé avaluar fins on s’assoleix en aquella dimensió (de forma quantitativa o qualitativa)…. Per què? Perquè venim d’un sistema poc orientat al servei, gairebé sospitós i perquè els sistema incorpora alta variabilitat en actituds, aptituds i resultats contrastables (malauradament és difícil mesurar la pau i saviesa interior). Dieu “la finalitat de l’associació és aconseguir que el servei públic que presta la Universitat sigui més eficaç i útil a la societat”: com es pot saber si el servei és més eficaç i útil si no és avaluant? Avaluant tot, no només la productivitat del PDI: moltes altres coses…..
Però que no costi més el farcit que la carn: avaluar un sistema complex amb persones és molt difícil…. i normalment major precisió i esforç en l’avaluació no necessàriament aporta millor qualitat al procés d’avaluació (de vegades “increasing precision may reduce accuracy”): recordo que fa 15 anys l’equip directiu de l’Escola de Camins ens vam sotmetre a un procés de qualitat EFMQ: no podíem “certificar” ni que es feien les classes (no ja be i seguint el temari, simplement que algun PDI hi anava a classe), com tampoc podem “demostrar” l’existència… els resultats de l’EFMQ van ser un desastre, però nosaltres (i els nostres estudiants, els empleadors i la resta de les escoles d’enginyeria civil d’Iberoamèrica) sabíem que anàvem pel bon camí… de vegades només calen pocs criteris clars i no val la pena entrar en matisos sempre discutibles. Per això a mi m’agraden més definir llindars mínims “assolibles per tothom” (descartant els outliers) que funcions d’utilitat (mapping entre un espai de moltes dimensions i unitats i un segment de la recta real) com puntuacions PAR, PAD, PATT, etc.
La teoria econòmica d’incentius i de gestió de recursos humans (“One minute manager”: one minute planning, one minute appraisal, one minute reprimand) demostra que penalitzant (o no admetent al sistema) qui no assoleix un llindar mínim i incentivant a qui assoleix més, es millora el sistema… També es difícil avaluar el coneixement dels estudiants sobre una matèria però els aprovem o suspenem (aquesta es la gran decisió; la resta són matisos) basats en una mostra de poques proves… L’ideal seria treballar amb els estudiants amb classes particulars, exercicis, reforços, ajuda psicològica, etc. de forma que tothom assoleixi un mínim de coneixements a final de curs… llavors no caldria fer exàmens i tothom estaria aprovat…. Les mentalitats saxones són més proclius a l’avaluació (de vegades fins i tor cruel) mentre que les mentalitats llatines són proclius a la compassió, els vincles “familiars” (família biològica, amistat, escola científica, etc.) i de confiança i el cafè per a tothom…. Clar que si dieu que hem de canviar-ho tot, us escoltaré amb atenció… però els experiments amb gasosa i, especialment si són posicionaments no contrastats o no seguits pel gruix de la comunitat internacional (la creació i transmissió de coneixements ha de guiar-se per pautes internacionals, perquè el coneixement no te fronteres).
Perfecte defensar la Universitat pública i el coneixement (i no la mercantilització de l’educació superior) però cal defensar també la qualitat i la recerca, sinó convertirem la Universitat en una extensió de l’ensenyament de secundària i batxillerat i deixarem de “crear” coneixement per a només “transmetre-ho” (amb el time-lag d’un parell de decennis)…. O tornarem als debats erudits sobre el sexe dels àngels i al “que inventen ellos”…. Jo m’he educat a la millor Universitat pública del món (la Universitat de Califòrnia a Berkeley) i els principis d’excel·lència són clars i bastant estandarditzats a nivell internacional….
El canvi de mentalitat que proposeu és profund, començar de nou, anar contra corrent, desexcel.lència quan encara no hem assolit una posició estable d’excel·lència a la UPC“fer recerca només quan és útil per la docència” (eufemisme de deixar en segon pla a la recerca, no per crear coneixement a nivell internacional sinó per aprendre més i ser millors professors, més savis, sense necessitat d’exterioritzar res)… ens abocarà a la universitat medieval pre-científica o fins i tot al plantejaments de l’ensenyament dels mestres grecs (exagero molt, però aquest seria la solució en el límit).
Benvingudes aquestes reflexions sobre les condicions de treball a la UPC, però que no serveixin d’excusa per “aturar la màquina” i anar enrere en posicions i percepció que ha costat tant de guanyar… El dia que una universitat (del país que sigui) que participi dels principis fundacionals d’Amical Universitària (alguns els comparteixo, l’anar en contra de l’excel·lència i de la recerca, no) sigui tant reconeguda com UC Berkeley (amb els seus pros i contres) a nivell internacional, demanaré donar-me d’alta de l’associació ipso-facto.
Francesc Robusté
Catedràtic de Transport

ETS Enginyers de Camins, Canals i Ports
PD1: “La investigació és indestriable de la docència i només té sentit quan hi repercuteix positivament”: no és cert…. Hi ha certa investigació que no es transmet, que és objecte de patent, de secret industrial o militar, etc.; o simplement queda internalitzada a nivell personal o procedimental i no es comunica. I molta investigació sofisticada dubtosament repercuteix “positivament” en la docència (classes avorrides per a estudiants descriptius, acostumats a les imatges més que a les formules i amb dèficits d’atenció importants), excepte per les conclusions…
PD2: “Actualmente estamos en un extremo donde la docencia se minusvalora y únicamente importa la investigación”; “minusvalora la docencia respecto de la investigación, incentiva el cortoplacismo en la investigación y reconvierte al colectivo PDI en comerciales de la UPC”: Això és normal en universitats orientades a la recerca. Fins fa poc, potser un decenni, l’IESE es vanagloriava que “nosaltres no inventem res en gestió empresarial…. ara, som els que millor t’ho expliquem”… Ja han canviat el xip per a mantenir els “rankings”, les regles de joc internacional… Docència i investigació són dos enfocaments complementaris, però això no vol dir que l’equilibri sigui el millor per la UPC…. És com homes i dones: l’equilibri és el millor si l’objectiu és formar famílies tradicionals estables orientades a la reproducció i la transmissió patrimonial…. Si els objectius són diferents, potser convé tenir més % d’una cosa que de l’altra… Per a algunes universitats (“docents”), el millor és focalitzar-se en la docència. Les universitats “equilibrades” fan un equilibri recerca-docència…. Les de primera divisió internacional es centren més en recerca… i la docència es millora amb recursos: contractant professors “docents” (grans comunicadors, grans formadors), contractant “teacher assistants”, etc. Per a mi és més important escoltar què em vol transmetre un Premi Nobel malgrat que parli fluixet o amb silencis, sigui tímid i no estructuri bé la xerrada, que escoltar algun comunicador que faci uns discurs ben estructurat, amb elements audiovisuals perfectes, to i imposta de veu…. però no sap del tema més que el que pugui saber algú intel·ligent que s’hagi preparat aquella classe… Per als estudiants de secundària, batxillerat i fins i tot de grau és més important el professor comunicador… a mesura que anem progressant a la universitat cap a assignatures de màster i doctorat, crec que és més convenient el professor investigador….
PD3: “Respecto de la calidad, ¿qué significa calidad? O sea, que la calidad tiene muchos perfiles, muchos aspectos. Y la calidad no se consigue evaluando al personal”. Efectivament, la qualitat té moltes arestes, com la intel·ligència… No es tracta d’avaluar al PDI a posteriori…. Es tracta de fer-ho a priori, abans d’entrar al “sistema”, coneixent les “regles de joc”…. A Estats Units i a moltes altres universitats apliquen el sistema de “tenure track”… sense contemplacions… començant amb la tesi doctoral (quantes tesis doctorals encara es defensen a la UPC que haurien de ser rebutjades o “canalitzades” durant el procés d’elaboració en els estàndards internacionals del mètode científic i de la creació de coneixement?). No és millor per a tothom adequar les seves aptituds i actituds a les que necessita el tipus d’universitat per la qual vol treballar? I no és millor que el “sistema” sigui estable i tingui les regles del joc clares i el propi sistema ajudi al PDI a millorar en la seva carrera professional? A partir d’aquí tot és més fàcil: si tenim PDI que han fet una bona tesi doctoral, podran dirigir bones tesis doctorals (amb estudiants bons) i si es demana que no es pot llegir una tesi doctoral si no s’ha acceptat un o dos articles SCI en revistes internacionals amb revisors, no cal fer res més per a llegir la tesi: quan la signi el professor director de la tesi, ja està “llegida” (ni tribunals que són una “desfilada militar” d’amics ni informes d’unitats bàsiques que no entenen del tema, ni res). Tot és més fàcil si la qualitat s’ha implantat des del començament…
PD4: “Consideramos que el método actual lo que ha hecho, precisamente, ha sido degradar la calidad de la universidad bajo un disfraz de seriedad y formalismo, apoyado por muchas fórmulas y mediciones estandarizadas”. D’acord quant a la disfressa (la “degradació” ja caldria demostrar-ho, no estic segur)…. Una de les possibilitats de “falsa planificació” que ensenyo als estudiants és aquesta, la pantalla de “Matrix”…
PD5: “Mercado de competencia entre universidades a nivel internacional, olvidando a los estudiantes locales y dejándolos en la cuneta, para competir por captar los estudiantes estrella Internacionales”. Si la UPC fos l’única universitat tècnica de l’Estat espanyol, estaria d’acord… Necessitem estudiants estrella internacionals pera a poder competir amb la mateixa matèria gris a nivell internacional (ja que mai podrem competir en recursos, sous, eficiència del sistema…). Però de que ens convinguin aquests estudiants internacionals bons a que “deixem a la cuneta als nostres estudiants locals”, hi ha un salt al buit… Els estudiants internacionals seleccionats (no els Erasmus que venen a Barcelona per altres motius lúdics i es troben amb la decepció de la UPC o de la dificultat dels estudis per voler gaudir del sol i de la platja) segurament s’encaminaran cap a tesis doctorals, mentre que el gruix dels estudiants locals voldran fer estudis de grau i màster… Tot és compatible….
PD6: “lluitem contra la concepció de la universitat com a fàbrica”: d’acord.
PD7: “No acceptem la utilització de indicadors per mesurar la eficàcia en funció d’un volum de producció, ni acceptem rànkings o classificacions de bons i dolents”; “les nostres tasques docents i investigadores no són mesurables en termes de punts” , “el sistema de evaluación actual está roto hasta el punto de no ser parcheable, hay que tirarlo a la basura entero y comenzar de cero”: aquesta és la base de la “teoria de la utilitat” (una funció que assigna un valor ordenable, entre un espai de molts atributs cadascun amb les seves unitats i un segment de la recta real)… han donat molts Premis Nobel d’Economia per temes relacionats amb la teoria de la utilitat (elecció d’alternatives, teoria de jocs, incentius), però us escoltem… com proposeu “avaluar”? Per a poder dir a algú que la feina que fa no és prou bona en quantitat i/o qualitat per determinats motius concrets… A un nen se’l pot corregir amb supervisió… però a un adult, amb un filtre inicial de qualificació i les “regles del joc” (i suport personalitzat, efectivament), ja n’hi hauria d’haver-hi prou…
PD8: “El sistema de evaluación no puede ser nunca punitivo sino un mecanismo de mejora”… “formación contínua del profesorado, donde se nos provea de herramientas para poder desarrollar nuestra labor de manera adecuada”: d’acord. El sistema no seria punitiu si hagués funcionat l’avaluació continua des de l’inici de la carrera acadèmica, l’elaboració de la tesi doctoral (cursos de doctorat formatius no només en coneixements, quan s’han fet, sinó en com fer recerca, com aplicar el mètode científic, com modelitzar, com extraure i comunicar “tesis”), etc. El PDI que es quedaria a la universitat ja compliria uns mínims d’aptitud i actituds vers la docència i la recerca i serien fàcilment assolibles els llindars mínims de l’avaluació continuada…
PD9: “Seguramente, en comparación, la UPC sea mejor que Berkeley, porque nosotros hacemos casi las mismas cosas con un presupuesto raquítico y a coste cero”: segurament…. però si diem això fora de la UPC tothom es posarà a riure… Som víctimes dels mitjans de comunicació, de la globalització, dels estàndards internacionals, de la “fama” mediàtica… Segur que hi ha una monja en algun convent de clausura d’algun lloc del món que canta millor que Madonna (no seria difícil), però qui s’atreveixi a dir-ho en públic serà víctima de la indiferència o el somriure cruel… Amb això podeu contribuir en positiu contactant amb totes les agències i mitjans que fan rankings universitaris que un bon indicador seria la productivitat unitària (com s’hagi definit) per milió de dòlars de pressupost de la universitat… I segur que la UPC, que pràcticament no sortim als rankings internacionals, avançaríem moltes posicions amb aquest indicador….

 

A modo de recapitulación

Agradecemos públicamente al profesor Robusté el esfuerzo que ha llevado a cabo para confeccionar una respuesta tan elaborada y detallada, y le agradecemos encarecidamente esa deferencia para con nosotros, pues hubiera sido más cómodo para él simplemente ignorarnos. Dejamos el debate abierto, por si alguno de nuestros lectores o asociados quiere participar en él.

 

 

Print Friendly

! Comentario

  1. José Manuel de la Puente José Manuel de la Puente
    21 noviembre, 2014    

    COMENTARIS A LA DARRERA CARTA DE FRANCESC ROBUSTÉ
    (text original en lletra estàndar; comentaris en lletra negreta intercalada en el text original; no es comenten les postdates; perdoneu el tarannà polemista…)
    Benvolguts Amical Universitària,

    Ja em faig gran i comparteixo moltes de les actituds que mostreu: desexcel.lència (com el “moviment slow” en la mobilitat, el menjar, el sexe tàntric…. com a resposta pendular i reacció visceral al “time is money” i a la velocitat i l’energia en tot), fer les coses bé i amb calma, desenvolupar la saviesa interior dels monjos medievals o budistes, tranquil•litat i bons aliments, ajudar a ser millors professors i ajudar a formar millor als estudiants i als professionals del demà…

    El professor Robusté parla d’una reacció visceral d’Amical contra el TIM = Time is money (Benjamin Franklin). Jo parlo d’una propensió idiosincràtica de Amical al MIN = Make It New (Ezra Pound). I en tot cas, com a horitzó, parlo de començar a repassar models economicistes i tecnocràtics que han portat al NINJA = No Income, No Jobs, No Assets

    Però crec que aquest canvi d’orientació té risc quan encara no tenim encarrilat l’orientació de l’excel•lència a la UPC (fins fa poc, més d’1/3 del PDI a temps complet de la UPC assolia menys de 3 PAR), quan podria interpretar-se com “excusa” per justificar actituds passives o infantils (en el sentit de “formar bones persones” més que demanar a professionals que responguin de forma professional a les responsabilitats raonables que se’ls encomani) i quan aquest “moviment” no és encara adoptat per altres universitats considerades “excel·lents” (cadascú que entengui el que vulgui per excel·lència… com deia Raimon “tu ja m’entens”).

    Davant la suggerència d’infantilisme o de ‘buenisme’ amb que el professor Robusté titlla a l’associació Amical, només se m’acudeix la frase que pronuncia Robert de Niro en ‘Taxi Driver’: You talkin’ to me…?

    Per cert, amb tots els respectes, el tema de l’excel·lència em sembla una butllofa d’esclat imminent.

    A més, en quina part del blog Amical s’ha oposat a les responsabilitats raonables? Un altre tema és esbrinar el lloc “donde reside el peso de la prueba”, com diuen els advocats, i ara em refereixo a la entitat, institució o persones a qui pertocaria bona fide la responsabilitat de trobar, millorar, plantejar, o anul•lar, un sistema X d’avaluació del professorat.

    Teniu raó quant a que és difícil avaluar persones reduint tot a un sistema de punts…. És molt més complex… hi ha molts matisos, escales de grisos…. Hi ha moltes dimensions, però definida una dimensió convé avaluar fins on s’assoleix en aquella dimensió (de forma quantitativa o qualitativa)…

    Qui ha definit aquesta dimensió? Com s’ha definit la dimensió? Sota quins criteris? Quina és?

    Per què? (Com Mourinho, insisteixo: per què?) Perquè venim d’un sistema poc orientat al servei, gairebé sospitós i perquè els sistema incorpora alta variabilitat en actituds, aptituds i resultats contrastables (malauradament és difícil mesurar la pau i saviesa interior). OK respecte de l’alta variabilitat. Pel seu nom: caos. Però ningú ha defensat en Amical cap mena de budisme, això és una manipulació retòrica de l’autor.

    Dieu “la finalitat de l’associació és aconseguir que el servei públic que presta la Universitat sigui més eficaç i útil a la societat”: com es pot saber si el servei és més eficaç i útil si no és avaluant? Avaluant tot, no només la productivitat del PDI: moltes altres coses…

    La proposició és arriscada. “La carga de la prueba” d’aquest quest putatiu, insisteixo, està en qui detenta responsabilitats públiques. O sigui, que dé un paso al frente el palmero de detrás (Sr. Castellà, Sr. Jofre. Sr. Mas-Colell, Sr. Wert?…), i que exposi –i, ojo, des de dins les Universitats, com fa la gent civilitzada, abans de passar a qualsevol agent extern– cóm carai explícitament s’ha de fer la tasca d’avaluar –si cal– el professorat; ja em diran, en aquest pupurri de departaments competidors entre sí, seccions variopintes, classes hiperinflades, figures professorals atomitzades i precaritzades, etc…, com s’ho faran. El cas és que teòricament ho estan fent, amb unes coloraines curiosíssimes! (Hegel: “si la teoría no coincide con los hechos, tanto peor para los hechos”) Jo personalment crec que falta un bon grapat de sentit comú, un esforç brutal d’ordenació interna, i un afany titànic de coordinació básica, dins la UPC –la culpa: l’herència rebuda, el status quo del funcionariat, etc.– (però la “carga de la prueba” és seva, no meva!)

    D’altra banda, ho reconec, em vaig quedar trabat i/o ancorat al Maig del 68: ‘La intel·ligència al poder’. És a dir, un servidor diria que són els elegits a les urnes als qui s’els gira feina. Un servidor, of course, és un donnadie. Demanar a un professor que imparteix 14h/setmana de classe (n’hi han, a la UPC) que es burji la barretina per idear addicionalment, junt a la marató d’exàmens, controls, correccions, atenció a alumnes, etc., a més, dic, un sistema digne i eficaç per poder portar a terme una avaluació del professorat de la UPC… Això ja és massa! (Rahola dixit).

    Però que no costi més el farcit que la carn (tampoc –afegeixo– demanem lledons a la figuera, insinuant que podiem aplicar sistemes de ponderació made in USA…): avaluar un sistema complex amb persones és molt difícil…. i normalment major precisió i esforç en l’avaluació no necessàriament aporta millor qualitat al procés d’avaluació (de vegades “increasing precision may reduce accuracy”): recordo que fa 15 anys l’equip directiu de l’Escola de Camins ens vam sotmetre a un procés de qualitat EFMQ: no podíem “certificar” ni que es feien les classes (no ja be i seguint el temari, simplement que algun PDI hi anava a classe), com tampoc podem “demostrar” l’existència… els resultats de l’EFMQ van ser un desastre, però nosaltres (i els nostres estudiants, els empleadors i la resta de les escoles d’enginyeria civil d’Iberoamèrica) sabíem que anàvem pel bon camí… de vegades només calen pocs criteris clars i no val la pena entrar en matisos sempre discutibles. Per això a mi m’agraden més definir llindars mínims “assolibles per tothom” (descartant els outliers) que funcions d’utilitat (mapping entre un espai de moltes dimensions i unitats i un segment de la recta real) com puntuacions PAR, PAD, PATT, etc.

    Però quins són aquests ‘pocs criteris’, quins són aquests llindars mínims? Penso que a la UPC com a institució, respecte del còctel PAR, PAD, PATT, etc., històricament li passa una mica com a Oscar Wilde quan deia: “A menudo mantengo largas conversaciones conmigo mismo, y soy tan inteligente que a veces no entiendo una palabra de lo que digo”

    La teoria econòmica d’incentius i de gestió de recursos humans (“One minute manager”: one minute planning, one minute appraisal, one minute reprimand) demostra que penalitzant (o no admetent al sistema) qui no assoleix un llindar mínim i incentivant a qui assoleix més, es millora el sistema…
    Ep! Incentius? Recursos humans? One minute planning, One minute appraisal, One minute reprimand? No som la Coca-Cola, no som la Chrysler Corporation, no som Starbucks. El que té entre mans el PDI no és un producte que pugui aparèixer al món com es mostren típicament els productes d’una cadena de serveis, o com es mostren els outputs característics de la tecnologia (Heiddegger); allò que tenim entre mans és íntimament diferent, una substància mal·leable, específica, i molt valuosa. Cal analitzar-la be abans d’avaluar-la. Aquesta consideració és interdisciplinar: vet aquí una cosa que NO és un producte; és una cosa que alguns anomenem ‘coneixement’ (teòric, aplicat, científic, etc.), i que te l’atribució singular d’esser un be renovable: quan en dones, el retens, i mai el perds…
    També es difícil avaluar el coneixement dels estudiants sobre una matèria però els aprovem o suspenem (aquesta es la gran decisió; la resta són matisos) basats en una mostra de poques proves… L’ideal seria treballar amb els estudiants amb classes particulars, exercicis, reforços, ajuda psicològica, etc. de forma que tothom assoleixi un mínim de coneixements a final de curs… llavors no caldria fer exàmens i tothom estaria aprovat…. Les mentalitats saxones són més proclius a l’avaluació (de vegades fins i tor cruel) mentre que les mentalitats llatines són proclius a la compassió, els vincles “familiars” (família biològica, amistat, escola científica, etc.) i de confiança i el cafè per a tothom…. Clar que si dieu que hem de canviar-ho tot, us escoltaré amb atenció… però els experiments amb gasosa i, especialment si són posicionaments no contrastats o no seguits pel gruix de la comunitat internacional (la creació i transmissió de coneixements ha de guiar-se per pautes internacionals, perquè el coneixement no te fronteres).

    Alerta, l’argument etnogràfic de les idiosincràsies “llatines” comparades amb les “saxones” resulta, no cal dir-ho, feblíssim, i a més, excusati, políticament incorrecte. Estem en un món (pretesament) globalitzat i certes posicions ja no es poden defensar.

    Perfecte defensar la Universitat pública i el coneixement (i no la mercantilització de l’educació superior) però cal defensar també la qualitat i la recerca, sinó convertirem la Universitat en una extensió de l’ensenyament de secundària i batxillerat i deixarem de “crear” coneixement per a només “transmetre-ho” (amb el time-lag d’un parell de decennis)…. O tornarem als debats erudits sobre el sexe dels àngels i al “que inventen ellos”…. Jo m’he educat a la millor Universitat pública del món (la Universitat de Califòrnia a Berkeley) i els principis d’excel•lència són clars i bastant estandarditzats a nivell internacional…

    Com a mímim, incert. A nivell internacional no existeix un model acceptat per a l’avaluació i acreditació d’institucions i programes acadèmics. N’hi ha molta heterogeneïtat. Cal una análisi profunda del que fem, i en aquest punt de la civilització occidental, això ja és un MUST, estant com estem a una universitat tecnològica. I per afrontar aquest repte podem ser tan bons com el primer (el millor filòsof-sociòleg del moment és un coreà, amb un grau en metal•lúrgia obtingut a Seúl, i que resideix a Alemania!)

    Passem als arguments d’autoritat. Si el professor Robusté s’ha educat a Berkeley, jo m’he format a una altra universitat pública californiana (la California Polytechnic State University), però em vaig graduar també a la millor universitat del món, i m’atreveixo a dir-ho aquí, en termes absoluts, la millor, perque parlo de la Universitat de Harvard, encara que informo ràpidament que em vaig finançar la matrícula corresponent –estratosfèrica– amb diners públics espanyols i nordamericans (Fulbright). Dic això amb certa arrogància, perque a un professor amb un sou depauperat com el meu –el típic d’un contractat a una universitat pública catalana, espanyola, etc.– és l’únic bri d’autoestima que li queda… Encara que, en definitiva, el que jo hagi rondinat fins ara no significa res de res. Tots hem d’argumentar igual de be aquí, allà, o en la Xina, i amb Berkeley o Harvard darrere. Però aprofito per dir que mai de la vida escriuré un paper introduint més suroll en el sistema. Ni per una cobejada “A” (jo també soc gran). Reprenent el fil: “Increasing precision should improve accuracy”, per tal de seduir als altres sobre l’objectivitat d’una opinió, d’una proposta, d’una crítica.

    I, reitero, no em toca a mi ser massa precís en aquest tasca (trobar el mètode, sistema o algorisme d’avaluació de la universitat). Puc només assenyalar amb el dit els encarregats de fer-ho, i això si s’arrisquen. Els hi toca amb “ells”, és a dir, als que tenen la responsabilitat de portar les regnes d’una universitat pública honorable, ordenada, meritòria i eficient. Jo, per la meva banda, asseguro que a les meves classes faig tot el que puc. I de tota manera, com a resum d’aquesta filípica a l’hospitalari for d’Amical (Sperano impetrare da Dio miserichordia), igual que –em sembla– la pròpia l’associació Amical ja va manifestar, li agraeixo al professor Robusté que hagi donat peu al debat.

    El canvi de mentalitat que proposeu és profund, començar de nou, anar contra corrent, desexcel.lència quan encara no hem assolit una posició estable d’excel•lència a la UPC… “fer recerca només quan és útil per la docència” (eufemisme de deixar en segon pla a la recerca, no per crear coneixement a nivell internacional sinó per aprendre més i ser millors professors, més savis, sense necessitat d’exterioritzar res)… ens abocarà a la universitat medieval pre-científica o fins i tot al plantejaments de l’ensenyament dels mestres grecs (exagero molt, però aquest seria la solució en el límit).

    Benvingudes aquestes reflexions sobre les condicions de treball a la UPC, però que no serveixin d’excusa per “aturar la màquina” i anar enrere en posicions i percepció que ha costat tant de guanyar… El dia que una universitat (del país que sigui) que participi dels principis fundacionals d’Amical Universitària (alguns els comparteixo, l’anar en contra de l’excel•lència i de la recerca, no) sigui tant reconeguda com UC Berkeley (amb els seus pros i contres) a nivell internacional, demanaré donar-me d’alta de l’associació ipso-facto.

    Francesc Robusté
    Catedràtic de Transport
    ETS Enginyers de Camins, Canals i Ports

    (Comentaris de José Manuel de la Puente, professor de la UPC)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Recibe noticias del blog por correo electrónico

Introduce tu correo electrónico para recibir notificaciones de nuevas entradas el blog .

Videos

Defensem la dignitat del professorat