Amics de la Universitat Pública

Carta al rector sobre el sistema de evaluación

A raíz de la publicación de nuestras últimas noticias, hemos recibido el siguiente correo de Víctor Mañosa:

Benvolguts companys,

A propòsit de la darrera entrada que heu publicat al vostre web, m’agradaria fer-vos arribar una carta que vaig adreçar per correu electrònic al Rector de la nostra universitat i al Vicerector de personal. Vegeu el document que adjunto.

Es tracta d’un conjunts de reflexions, potser una mica naïfs -ho admeto- que  em porten a demanar al rector que retiri l’anomenada “avaluació el règim de dedicació del professorat”, i que futurs mètodes d’avaluació vagin encaminats a obtenir un coneixement sobre la realitat de la institució més que no pas a la qualificació de les persones. En definitiva, que gestioni la universitat amb criteris humanístics, fonamentats en el respecte  a totes les formes de cultiu del coneixement, en la confiança i en la responsabilitat mútua.

Com li deia al Rector al correu electrònic que li vaig adreçar, en certa manera és una carta oberta. Per aquesta raó us la faig arribar.

Ben cordialment,

Víctor Mañosa

Según nos comenta Víctor, ni siquiera ha recibido acuse de recibo del rector, cosa que habría agradecido. Como este blog está abierto a toda la comunidad universitaria y además estamos totalmente de acuerdo con lo que Víctor pide al rector, le hemos pedido permiso para publicar el texto en el blog y usar su nombre. A continuación tenéis la carta:

Dr. Enric Fossas

Rector de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Còpia a: Dr. Miquel Soriano

Vicerector de personal docent i investigador.

Terrassa, 18 de març de 2015.

 

Benvolgut Rector,

Fa uns dies, mitjançant un correu que vam rebre de la Junta de Personal Docent i Investigador, el personal acadèmic vam conèixer l’esborrany que el rectorat va fer arribar als sindicats per tal de negociar els nous criteris d’avaluació del règim de dedicació.

La meva impressió és que es tracta d’una ocasió perduda per oblidar uns mètodes que va instaurar l’anterior rectorat i fer de la nostra, una universitat regida amb criteris humanístics, és a dir, per fer-ne una Universitat i no una mera fàbrica d’articles o un ens de captació de recursos.

Sovint m’he preguntat per quina raó la nostra universitat desconfia tant del seu personal acadèmic?

És evident que el professorat ha de tenir una actitud responsable respecte de la seva feina, i és evident que les irregularitats han de ser corregides, però realment els sistemes d’avaluació vigents (o els que proposa el rectorat) serveixen per a fomentar la responsabilitat i/o detectar casos d’incompliment manifest? Jo crec que no.

Em sembla, més aviat, que l’actual dèria avaluadora que el seu rectorat pretén mantenir, només promourà l’aparició d’autèntics especialistes a sortir bé en els indicadors (els que siguin) i que, per contra, sotmet a una pressió innecessària i contraproduent a la immensa majoria del professorat de la nostra universitat, que segons els propis indicadors fa molt correctament la seva feina. Conec casos de companys que per tal d’assolir els indicadors de les actuals avaluacions, han renunciat a dedicar-se a tasques que els apassionaven (i que eren interessants per a la universitat i per a la societat) perquè havien de mirar d’escriure articles en els que ni ells mateixos creien. Tot plegat trist: no és aquesta una forma d’empobriment? Jo mateix confesso sentir-me sovint aclaparat i distorsionat per les avaluacions, i per l’amenaça explícita que comporten.

Rector, durant la seva campanya, em va agradar sentir-li dir (a l’acte que es va fer a l’auditori de l’EET) que es tractava de “deixar la gent tranquil·la, fer la seva feina”. Aleshores em vaig alegrar, perquè sóc dels que creu que a la UPC la gent treballa amb responsabilitat i perquè crec que la nostra feina és una artesania, i que com a tal, es desenvolupa millor en un clima de confiança institucional, sense coaccions i amb llibertat. Però, realment podem escollir amb llibertat dedicar-nos a problemes profunds que no ofereixen garantia de productivitat immediata amb les avaluacions com les del règim de dedicació? Ara mateix em recordo, durant els meus primers anys a la universitat, quan el que més valorava de la meva feina era la llibertat que tenia per investigar aquells problemes que em semblaven interessants. Avui segueixo investigant amb llibertat, però desconec si en el futur no hauré de pagar un preu per això.

Què n’ha quedat d’aquell “deixar la gent tranquil·la, fer la seva feina”? Pel que es veu, l’actual rectorat coincideix amb els criteris de l’anterior, i reincideix en el dissortat culte neoliberal a la productivitat i el creixement indefinit –més que no pas en el cultiu genuí i prudent del coneixement-, i en el fet que cal tenir el professorat permanentment “tenuritzat” i sotmès a l’amenaça explícita dels expedients si no assoleixen uns indicadors, que per altra banda són discutibles i els quals queden clarament fora de les obligacions que demana la llei.

Rector, el nostre ofici és una artesania i una forma d’amor: amor al coneixement i a l’acte de compartir-lo. És un ofici que cal exercir des del màxim desinterès possible, és a dir, sense cap altra finalitat que la de viure el gaudi que el propi conreu de l’ofici proporciona. Per satisfer el legítim ego, ja estan el reconeixement de mèrits, les promocions i els aparadors propis de la nostra professió. Aquest ofici, Rector, no es pot exercir des de la fiscalització i l’amenaça constant.

És per això que m’animo a demanar que retiri l’actual esborrany, i que els futurs mètodes d’avaluació que la universitat desenvolupi, vagin només orientats al coneixement de la seva pròpia realitat institucional i no a la fiscalització i la qualificació de les persones. Que es desenvolupin mitjans i recursos per tal que si es detecta alguna disfunció a l’exercici professional d’algun company, aquesta es pugui reconduir tot potenciant allò de valuós que el company pot aportar, des del respecte i apel·lant a la responsabilitat mútua. Que garanteixi que tothom pugui desenvolupar la seva tasca en igualtat de condicions i recursos. En definitiva, que gestioni la universitat amb criteris i valors humans –i humanístics-. Al cap i a la fi, si no ho fa la universitat qui ho farà? Com transmetrem aquests valors als nostres alumnes? Com serem un agent de transformació?

Quedo a la seva disposició.

Atentament,

Víctor Mañosa

Universitat Politècnica de Catalunya

P.S. [1] Acabo amb un text que resumeix en què consisteix en nostre ofici, extret d’un manifest que recomano:

(…) Estudiar… a menudo se olvida que un buen profesor es ante todo un infatigable estudiante) y preparar clases se convierte en un lujo que hay que negociar cada día con las jerarquías universitarias (…) Las escuelas y universidades no pueden manejarse como empresas. Contrariamente a lo que pretenden enseñarnos las leyes dominantes del mercado y del comercio, la esencia de la cultura se funda exclusivamente en la gratuidad (*): (…) la gran tradición de las academias europeas y de antiguas instituciones como el Collège de France (…) nos recuerda que el estudio es en primer lugar adquisición de conocimientos que, sin vínculo utilitarista alguno, nos hacen crecer y nos vuelven más autónomos.”

(*) en el sentit de “desinterès”

Nuccio Ordine

La utilidad de lo inútil. Manifiesto

Traducció de Jordi Bayod.

Acantilado, Barcelona 2013

P.S.[2]. Les consideracions que expresso en aquesta carta són de caràcter general, i em permeto fer-les arribar a alguns companys. Aquesta és, doncs, una carta oberta.

Print Friendly

2 Comentarios

  1. Joan Salaet Joan Salaet
    25 mayo, 2015    

    Totalment d’acord, company. Potser que no calgui afegir més explicacions a la teva carta (la qual hagués signat jo mateix si n’hagués tingut coneixement).

    En tot cas, i un cop més, es demostra que en la Universitat els equips de govern no tenen gairebé cap pes. Una mostra més que socialment hem entrat en una espiral de pèrdua constant de poder ciutadà en benefici del capital. Ara els consells socials (amb forta presència del poder financer) decideixen allò que la Universitat ha de fer en cada moment. Recentment l’ínclit Juan Rosell (president dels empresaris) ho deia ben fort “cal privatitzar l’ensenyament i la sanitat”. I clarament van en aquesta direcció i ens hi porten a totes i tots. El més trist de tot és que el rector actual no té cap recança a compartir els mateixos criteris, és un llop amb pell de xai o bé un cavall de Troia.

    Ara, que som en procés d’eleccions sindicals (amb un rector fortament vinculat a CCOO) convindria recordar als representants sindicals que la negociació de les nostres condicions no la poden fer a la nostra esquena i d’amagat. Les assemblees han de ser el vehicle de la nostra decisió i la transparència un compromís indispensable.

  2. Ricardo Villar Ricardo Villar
    25 mayo, 2015    

    També estic totalment d’acord. Desde el CSIF, tant al Comité com a la Junta estem insistint en que oblidin aquest sistema absurd d’evaluació i d’enquestes que l’únic que provoquen és descontent. No hi ha cap indicatiu que es pugui utilitzar per defensar aquest sistema i si que veiem insistència per part del rectorat. Tots els recursos que s’estan utilitzant podrien servir per ajudar en comptes de fiscalitzar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Recibe noticias del blog por correo electrónico

Introduce tu correo electrónico para recibir notificaciones de nuevas entradas el blog .

Videos

Defensem la dignitat del professorat